Tot canvia després d’un altre got d’absenta. Deixes el got damunt la taula, mires per la finestra i tens temps de veure una línia de llum que recorre fugaçment el carrer, il·lumina per un instant la roba estesa en un balcó i es clava al portal de casa. Darrere dels vidres encesos endevines les siluetes dels Nohisom, que es deixen engolir per la fosca de l’escala. Ara en les cosines Tonell, que corren cap al teatre aferrades a la bossa. Madona Quèlonia, la més vella del barri, escura les seves eternes escopinyes. I sempre aquesta llum que projecta clarobscurs en tots els rostres que troba, tots anònims i alhora protagonistes del dia a dia. Què els a pel cap? Quines penes els afligeixen? Quines secretes alegries? Per què no riu mai el cambrer Zero? En Borris Sol esgarrapa la guitarra i en treu una cançó d’amor que només el seu germà valorarà com cal. Les persianes del senyor Búnquer ho vigilen tot. La llum declina.